Imagina’t, per una estona, que ets en Marcel, un
noi de camp que es trasllada a la ciutat. Al poble la vida era molt
tranquil·la; i, al quedar perplex pel moviment de la ciutat contemporània,
decideix perdre-s’hi, iniciant un recorregut
sense destí.
Surt de l’estudi, del barri de Gràcia
òbviament, i comença a caminar pels carrers i places tot observant, en clau
artística, aquells micro-relats que en aquests esdevenen.
Sols començar a baixar carrer avall, observa
algunes galeries plenes d’objectes artístics ben col·locats, com proposà
l’artista per a la inauguració. Cada obra amb el respectiu preu elevat al peu.
Dins d’una de les galeries, la responsable avorrida pel poc ambient, fa anar un
portàtil a la taula de l’entrada.
Al girar la cantonada fa cap a una de les places
del barri. En ella hi conviuen moltes històries. Entre el munt de gent que hi
passa la tarda hi podem trobar, en un racó, un cantautor desconegut que toca la
guitarra i canta de meravella tot fent crítica social, però en general, ningú
se l’escolta. En un banc aïllat, un grup d’amics improvisen petits gags de
teatre i riuen, sota la mirada desconfiada dels veïns, per la fila que fan. A
la terrassa d’un dels bar, un jove dibuixant que és capaç de captar les petites
realitats de la plaça exitosament i plasmar-les en imatges ràpides de petit
format, prova de vendre-les insitu. A simple vista pot observar que
en general ningú valora el que fa el dibuixant, de la mateixa manera que amb el
cantautor i els amics del teatre. És aleshores quan en Marcel s’asseu en l’únic
banc lliure de la plaça i es pregunta:
Com està valorat l’artista contemporani dins de la
societat?
